No em tallo un pèl

He anat a la perruqueria perquè em tocava i la perruquera m’ha dit que ja podia començar a plantejar-me un tall més curt perquè, a partir dels 50, el cabell llarg fa gran. Encara me’n falten uns quants per arribar-hi, però no discuteixo mai l’opinió d’una professional tisores en mà. Jo sempre he pensat que fer-se gran serveix per fer tot el que et rota i que la jubilació, en aquest sentit, és com un paradís on pots engegar tothom a passeig.

Amaguem sota la catifa un reguitzell de lleis no escrites que determinen quan i com hem de fer les coses. A partir de certa edat has de tenir parella, feina estable; i quan tens les dues coses, la hipoteca d’un pis que, quan l’ensenyes, sempre té una habitació que és la dels mals endreços però que a la llarga serà la del nen, o la nena. Potser seran dos i si és parelleta, millor. A partir d’aquí, tot anirà rodat.

L’has pifiat si ets dona i decideixes no fer el que et toca quan toca. Si no tens parella, ets rara. Si t’has plantat als 40 sense criatures, prepara’t per a l’arròs covat fins a la indigestió. Si et separes i no refàs la teva vida (refer! com si la vida no es pogués simplement fer, sense prefix), ho tens magre perquè es veu que, a partir de certa edat, on vas? Si decideixes que vols optar a un ascens a la teva empresa, ja t’has plantejat com ho faràs amb els nens? I així amb tot. És igual si surts de casa per coronar tots els vuitmils del planeta, si postules a presidenta de la Coca Cola, si muntes una granja d’ànecs o et fas youtuber. Si no ho fas quan toca, t’ho faran saber.

Començo a intuir que fer-se gran és una putada perquè a l’edat hi has de sumar la condició de dona, un col·lectiu que tot i ser el 52% de la població mundial, no és hàbil en l’art de fer pinya. Sovint, el problema de les dones no són els homes, sinó la nostra capacitat per censurar-nos i posar el dit a la nafra. Jo, de moment, no em tallo un pèl i només he fet puntes.