Seny, rauxa, Núria (i Noe)

Darrerament he recuperat la reflexió pública d’una amiga experta en allò que es diu pensar. Una situació poc evident, a priori, com necessària, a posteriori. Una intervenció que tractava sobre l’eterna lluita del cap i el cor en el moment de prendre decisions. La immensa sort que un té de poder treballar del que treballa rau, entre altres raons, en el fet d’haver pogut conèixer i col·laborar amb moltíssimes persones que són tan generoses que comparteixen el seu temps i el seu saber amb tot aquell que les vulgui veure o escoltar. Una d’aquestes persones és la Núria Prenafeta, coach i experta en desenvolupament del talent. D’ella n’he après un munt de coses i des de fa molt de temps. En tots els aspectes. De la seva experiència professional, però sobretot des del punt de vista humà, del seu tarannà quotidià. El que més li agraeixo és que m’ha ensenyat a fer-me preguntes sobre temes que poden semblar banals però que en el fons són cabdals per anar fent en el dia a dia. En un dels nostres (i vostres) dimarts compartits, i que seguirem compartint, parlàvem de la influència del cor i el cap en el moment de decidir sobre qualsevol tema, important o no. Sosté la Núria que sense el seny no es pot funcionar, però amb la racionalitat no n’hi ha prou, en cap cas. Si un no hi posa l’emoció, si no hi aboquem la rauxa, l’emoció, no estem fent el que toca. No tanquem el cercle. I hi estic molt d’acord. Per molt que traiem pit argumentant que la raó presideix la nostra vida, si no hi posem adrenalina, rauxa, emoció o trempera no completarem el cicle. Ens quedaríem curts de vida. (Em permetreu avui una postdata des del cor, doncs. Un petó enorme a la meva amiga Noemí Rodríguez. Companya de sempre, fins i tot també aquí, a La seca la meca i del Diari dels dilluns. Una persona que m’estimo en l’àmbit personal i que admiro en el professional. Ella ho sap fa molt de temps. Ara ho sabeu també vosaltres. Petó gran, milady).