Que el paradís continuï...

Com molts lectors, he sentit autèntica passió per Agatha Cristie, Arthur Conan Doyle, Gaston Leroux i alguns altres, amb llurs històries de crims elucidats per hàbils detectius...

Vaig devorar durant anys, al lycée de Prada de Conflent, pàgines interminables d’interrogatoris i enquestes, amb l’ànsia de saber qui era el culpable.

Després, a poc a poc, aquests volums van anar desertant els meus moments de lleure per desaparèixer a inici dels anys vuitanta, saturat per la multitud de crims i assassinats que les televisions ens brindaven. Només durant el cap de setmana superava amb escreix el que un país qualsevol del nostre entorn podia comptar al llarg de tot un any.

Per més que hagi continuat fullejant algun article sobre un gènere esdevingut tema d’estudi, la veritat és que ja fa molt de temps que no soc lector de novel·la negra.

Per Sant Jordi, vaig prometre a la Núria Gras que llegiria el seu Paradís d’ombres.

Ho he fet en iniciar l’estiu.

Reconec: sabia que trobaria un crim, un comissari o un detectiu; un assassí, també... Però no, definitivament: la novel·la negra no és per a mi! I tanmateix, no vaig deixar el llibre fins arribat el punt final. Ho havia promès a l’autora. Però havia sorgit una altra raó tan o més punyent: la dimensió crítica de la novel·la. En un món cada vegada més globalitzat, no usa guants en posar a nu les mancances del nostre sistema judicial, en particular en matèria de seguretat –i no ho diu tot!–. Però no només en seguretat... Interessant també la pinzellada que dona del món policial, amb els seus punts a favor i en contra, dibuixant subtilment, en filigrana, la qüestió de l’error judicial.

Si la sang sobre el paper és el preu a pagar per prendre consciència, crec que mereix la pena recomanar el llibre en particular a tothom portat a decidir dins de les nostres institucions per tal que es prengui bona nota del que no funciona i es corregeixi sense més delació.