No cedir sobirania fiscal

Al llarg d’aquestes darreres dècades ha costat que totes les forces polítiques andorranes acceptin la necessitat que Andorra tingui una estructura tributària, que tots els negocis es dotin d’una comptabilitat obligatòria i, en definitiva, que tots contribuïm a les despeses públiques segons la nostra capacitat econòmica, generalitzant les càrregues fiscals.

Ara que s’ha normalitzat la situació tant en els aspectes de fons com en els de forma perquè enguany fins i tot s’han minimitzat les llargues esperes, penso que és important incidir en l’estabilitat dels tipus impositius.

La recaptació fiscal serveix per finançar les despeses públiques i no podem perdre de vista que el nivell de despesa pública necessària per al nostre país ha de ser l’únic que ha de guiar els tipus impositius. Tenint en compte que els elements que més incideixen sobre la pressió fiscal són les cotitzacions socials, que es relacionen amb el dèficit sanitari.

Se sent parlar de pressions que portarien a modificar els tipus i penso que això no té per què ser.

Hem de ser capaços de controlar la despesa pública adaptant-la a les nostres necessitats. I si per cobrir-la els tipus impositius actuals són suficients, sempre que actuem amb responsabilitat i serietat, i donem mostres d’estabilitat i de sostenibilitat, estic segura que ningú, ni tan sols la Unió Europea, ens en pot exigir cap augment.

Mantenir un diferencial fiscal amb els països que ens envolten no podrà ser objecte de retrets si complim amb humilitat i probitat les nostres obligacions internes d’Estat, i si conservem relacions responsables amb el nostres veïns respectant les seves sensibilitats i sabent aprofitar ocasions per ser útils i propers, sense fer nosa, ni ingerir-nos en els seus afers.

Cal treballar en les nostres realitats internes, racionalitzant la despesa pública i optimitzant-la tot el possible. I hi tenim molta feina a fer, que no espera.