Indígenes, autòctons, ...

Coneguts com a indígenes, autòctons, aborígens, són, per sobre de tot, persones amb drets. Segons les NU, els pobles autòctons són molt diversos. S’estima que hi ha més de 5.000 grups diferents, que són presents a uns 90 països i que parlen 7.000 llengües. Els aimares del Perú, Bolívia i Xile; els utari al Japó; els saami als països nòrdics; els maoris de Nova Zelanda; i els pigmeus Baka del Congo i Camerun en són uns exemples. Si bé aquestes comunitats constitueixen un 5% de la població mundial, es troben entre les poblacions més desfavorides i representen el 15% de les més pobres.

Tot i conservar un patrimoni material i immaterial ric i sobresortir en moltes àrees, entre les quals la farmacopea, les cançons, contes i balls, els brodats tradicionals o l’agricultura, estan particularment en risc. Considerats, en molts casos, els més pobres entre els pobres, els autòctons pateixen la marginació i el difícil accés als serveis socials bàsics, a l’habitatge adequat, a la terra i als recursos, a més de discriminació, explotació econòmica i falta d’autonomia per reivindicar uns drets que no coneixen.

Per la feina, conec força bé el cas dels Baka, dits aquí pigmeus però que per a ells té un significat despectiu (del grec pygmaios: de la mida del puny). Es creu que al Congo n’hi viuen uns 43.378 (l’1,2% de la població total), tot i que podrien ser més, ja que encara són nòmades. Només un exemple de la seva situació de vulnerabilitat i d’explotació: no poden ser titulars de terres tot i que són qui les conreen, i tenen una relació de servitud amb els bantús, ètnia majoritària i els seus propietaris. Viuen encara als boscos, en habitatges fets de fulles, i les dones (i nenes) pareixen soles sota els arbres.

Unicef, pioner al Congo a posar sobre la taula la problemàtica dels autòctons, treballa per canviar les normes socials i millorar el seu accés als serveis bàsics. Això, però, us ho explicaré en el pròxim article.