Manteniment

Després del dramàtic accident de l’ensorrament d’un tram de viaducte a Gènova, i en espera que s’aclareixin els motius reals de l’accident, en alguns països ja s’ha posat de manifest l’envelliment d’algunes infraestructures i s’ha obert el debat sobre la necessitat d’un manteniment.

Alguns països disposen de construccions que es van dur a terme fa dècades, en moments on l’afluència de circulació era molt menor a l’actual, i quan les tècniques de construccions i els controls de qualitat no tenien res a veure amb els d’ara. També semblaria que no sempre, ni a tot arreu, s’han destinat els recursos necessaris per garantir una bona conservació.

Un Estat no ha de preocupar-se només de la construcció d’obres noves, sinó de la conservació de les ja existents. Els costos d’aquests manteniments deuen ser elevats, augmentant amb el pas del temps i superant, en alguns casos, el cost de la mateixa edificació. Però aquestes despeses formen part de la seguretat. Fer una obra no s’hauria de pressupostar únicament amb l’import de la construcció en si, sinó que s’haurien d’establir també els plans de manteniment de l’estructura i els costos que se’n deriven. Sempre és així? I a casa nostra?

Nosaltres també tenim infraestructures faraòniques com pot ser el túnel de les Dos Valires, amb els seus respectius ponts d’entrada, el túnel d’Envalira o la futura plataforma de Soldeu. Estructures molt més recents que les d’Itàlia, però tard o d’hora arribarà el dia que l’estat dels materials es deteriori i aparegui cert risc d’ensorrament.

Si finalment es determina que el desastre de Gènova és degut a una mala conservació del pont, la presa de consciència que el motiu del desastre es podia haver evitat, podria despertar encara més ira i preocupació entre la gent. Que serveixi almenys perquè els estats es procurin de bons protocols de manteniment de les seves infraestructures i que s’evitin nous accidents lamentables.