No ho sé o no sé què sé?

No fa tant era una mena de reivindicació tossuda. Aquí i arreu. Fa poc, de veritat, encara que a algú li pugui semblar el contrari. No podíem admetre de cap manera que la ciutadania estigués absolutament a les fosques i sense adonar-nos de com estava anant la cosa. Era un escàndol absolut. No es podia admetre. No era democràtic. Amb això no es juga, dèiem. Fa poc d’això. Molt poc. Ara, de sobte, hem passat d’exigir l’accés al Tribunal de Drets Humans per desinformats a disposar d’una sobredosi de suposada informació. O seria millor dir desinformació? Potser. No? No fa tant que el neguit que expressava qualsevol persona girava molt més al voltant del desconeixement propi: el “no ho sé”. Ara, en la meva opinió, volta més aviat el del dubte existencial en un altre paràmetre: el “no sé què sé”. I ho dic com ho penso. Si no fos perquè el guió m’ho exigeix (juasss) quant a la promoció, ja podien donar molt per ponent, llevant o per on vulguin als perfils que controlo a les xarxes socials, especialment a Twitter. I d’altra banda, confesso, sense envermellir gaire, que em calen aquests canals, ja que hi ha encara molta gent que no sap separar la persona en concret de la feina que fa. I un no és idiota del tot i sap en el camp on juga. Si s’ha de ballar, es balla, ja que hi ha molts que confonen el què amb el qui. Algú em demanarà, de bona fe: no pot ser que no hi vegis el positiu que té? Encara que sigui poc. I tant que ho veig, us ho asseguro, també de bona fe. Però sabeu què em passa? Que em pesa més el vessant negatiu. Molt més, no. Moltíssim més. Reconec sense esforç el dret absolut del Joan, la Maria o la Txell de dir què fan, amb qui, com i fins i tot quan ho fan. Fins i tot, els motius de per què ho fan. Només faltaria. Són lliures de dir el que vulguin, com i quan vulguin. Però igual de lliure, penso, soc jo, de pensar que m’importa un pebrot el què, el qui, el com o el quan. I sobretot el perquè.