Fills en propietat

Cadascú és amo i senyor de la seva vida, dels seus actes i dels seus sentiments, només faltaria. No soc una persona conformista, i per aquest motiu mai aconsellaria a un amic que es conformi amb una situació o una parella que no el fa feliç. Per això entenc perfectament que les parelles, tinguin fills o no, arribin a un moment de decisió de no continuar compartint projectes ni vida en comú. El problema arriba quan hi ha fills d’aquest amor ja caducat, i els progenitors no saben o no volen preservar els menors. Els nens no són propietat de ningú. Els fills no se separen, se separen els seus pares. Ells no han escollit viure la situació. Els pares, inclús després d’una separació conflictiva, són el referent dels menors, són el seu model d’actuació, la representació d’uns valors que acceptaran com a propis i que guiaran els seus patrons de comportament. El fet de ser els seus referents emocionals comporta l’obligació de comportar-se. És així de simple, comportar-se. Sembla fàcil però no ho és tant, a tenor de la quantitat de denúncies i de demandes sobre el que ha dit la mare, ha fet el pare o les nombroses intervencions dels serveis socials. Sembla que les persones (sense distinció de gènere en aquest cas) no són conscient del que significa per als nens que una de les dues persones que més estimen maltracti de paraula i obra l’altra. Les llàgrimes i la tensió dels primers moments donen lloc a la llarga que aquests s’acostumin a greus manques de respecte que consideren habituals: discussions, insults i fins i tot maltractaments. Aquesta habituació a aquests comportaments comporta que les conductes es considerin normals. És molt greu que actualment, la majoria de menors tractats per tenir una conducta agressiva no facin sinó reproduir patrons que han viscut en la seva infància. Tothom pot tenir problemes i viure situacions injustes, però els nostres fills no es mereixen ser espectadors de primera fila.