Fama

Sembla que no hi ha res millor que ser famós, aparèixer a la portada dels diaris, de les revistes o a la pantalla de la televisió. Sento pels que parti- cipen en concursos i en esdeveniments artístics el respecte més gran. Sé molt bé que dar­rere de tants somnis hi ha un enorme desig de triomfar. Però el fenomen social al voltant del talent, crec que mereix alguna reflexió un xic més profunda.

Moltes persones tracten que la fama i la notorietat els arribi com més aviat millor i duri per sempre, i en molts casos amb poc esforç. La fama que arriba per la fortuna i per la manca d’esforç, forma part de l’efímer i, al final de tants somnis, hi ha infinits fracassos i frustracions. La veritable fama cal treballar-la i cal merèixer-la. S’ha de canviar la perspectiva i pensar que no només la premsa, la televisió i les xarxes socials són les que han de decretar la fama de les persones. Opino que la fama s’ha de conquerir per altres mitjans. Penso en el metge que salva una vida, en el professor que ensenya als seus alumnes a conèixer el món i a ser crítics davant la realitat, en l’informàtic que descobreix la manera que els no vidents accedeixin a l’ordinador, o en l’investigador que fa nous passos per la cura de les malalties.

Ser famós no significa necessàriament haver de cantar o ballar a la televisió, anar vestit a l’última moda, o fer una nova excentricitat. Aquest és, sens dubte, un dels tants camins possibles, el més curt, però el que comporta un risc major: et tria, et fa servir i t’escup. La fama sòlida és la que arriba cultivant l’excel·lència en el treball i en la vida. I això sempre comporta anys d’esforç i no pocs sacrificis. Un bon gestor d’hospital, d’empresa o de comerç, un bon docent universitari, no és una cosa que succeeix als 25 anys. Per què? Perquè les professions requereixen temps, capacitació, dedicació, estudi, passió i esforç; una cosa molt diferent d’una nit de glòria efímera en un set de televisió.