Hem dit perill?

Perill per a qui? Per a certa gent és fàcil parlar de l’avortament, no els afecta més que per la seva moral. Però de quina moral es parla perquè aquesta sigui una línia vermella? De la religiosa, que té prohibit el plaer carnal, tot i que de tant en tant –malgrat certa omertà– apareguin notícies contradictòries a aquesta moral.

Per engendrar la vida és imperativament necessari que es fecundi un òvul durant un acte d’amor, o no, entre un home i una dona; per tant, la responsabilitat és totalment compartida –i només pot ésser així– quan és un acte d’amor. No és el cas quan es tracta d’una violació. Sortosament, en la gran majoria dels casos un infant neix en el si d’una família que l’acull amb joia al cap de 9 mesos. Malauradament, però, existeixen casos en què la parella, o unilateralment la dona, decideixen interrompre l’embaràs. Quan això passa, és un trauma, ningú no en surt il·lès. Abans de qualificar aquest fet de “criminal” voldria que l’Església considerés els fets següents: els progenitors són responsables a parts iguals. És a dir, l’home i la dona. I s’ha d’acceptar que la inter­rupció de l’embaràs per causa mèdica és un acte de dignitat i de salvaguarda de la vida, d’una vida digna.

Abans d’opinar s’hauria de ser conscient de la realitat: cost de la vida, salaris insuficients, preu de l’habitatge, destresa social, de la dura realitat en el cas de ser mare soltera, o una mare menor... Per opinar, no val opinar fora d’aquesta realitat que només coneix qui la viu. És molt fàcil opinar de la corrida des de la grada, però la corrida es viu a l’arena, al ruedo.

Amb tot, consideraria amb bons ulls que l’Església invertís a fons perdut una part dels diners que guanya a Andorra a donar suport a totes aquestes famílies, o mares solteres, per tal que puguin fer créixer els seus infants fins a una total emancipació de manera digna. No accepto la caritat cristiana, la vida ha de ser viscuda de manera digna. L’Església, abans de condemnar, ha de ser partícip amb la solució.