Imperfectes

Indubtablement ens agrada presentar-nos davant els altres com a persones aplomades, valentes, decidides, segurs de nosaltres mateixos, i ens costa acceptar que a vegades ens hem equivocat, que sentim por, que som dèbils i que dubtem, i ens cauen a terra els principis que ens sembla tenim més arrelats.

Si estem decidits a voler tenir una bona salut mental i psicològica, hem de començar per acceptar que som imperfectes i que tenim reaccions, sentiments i emocions, alguns cops fins i tot contradictoris amb els nostres principis i valors. I que això no és dolent. I que és important que els donem corda fluixa i els alliberem sense por quan es presentin.

En l’àmbit social ens eduquen en el “fer-ho tot bé”. No està permès ser imperfectes, equivocar-se, ficar la pota i fallar. Equivocar-se està mal vist, com si fos un fracàs o un pecat. Sense voler-ho, ens encaminem cap a l’èxit i cap al reconeixement públic, i quan fracassem, quina frustració! Ja no som vàlids. Us sona aquest discurs? La por a equivocar-nos està omnipresent en la nostra vida, la tenim a flor de pell.

No ens enganyem, equivocar-se forma part del nostre ADN. Errar és inevitable. Jo m’equivoco cada dia; a casa, amb la família, al treball, amb els amics… I reconec que a vegades em frustra, em sento traït per mi mateix i per la meva forma de ser. Però després m’adono que no soc una excepció a la resta d’éssers humans.

Oscar Wilde va sentenciar: “L’experiència és el nom que donem a les nostres equivocacions.” Estic molt d’acord amb aquesta idea. A través d’experimentar, de provar i d’actuar, anem aprenent, i cada dia que passa som menys imperfectes, però mai serem capaços de presentar-nos davant el món amb la medalla de la perfecció penjada al coll.

La vida resulta molt més fàcil quan en lloc de combatre la nostra pròpia naturalesa, l’acceptem. I aquest plantejament no es contradiu en el propòsit d’intentar ser cada dia una mica millors.