Dret i responsabilitat

Pot semblar estrany, però honestament us dic que m’assec a l’ordinador sense tenir del tot clar què vull transmetre i com sobre la despenalització de l’avortament en els tres supòsits coneguts. Potser només vull reflexionar i fer-ho en públic. Crec que alguns ho entendreu, ja que potser esteu en el mateix punt. Una cosa sí sé. No es tracta d’homes i dones, sinó de persones. Qui pot negar a ningú el dret a decidir sobre la seva persona? M’agrada molt seguir cada matí els articles d’opinió que publica la premsa de casa. I molt especialment m’ha interessat el que aquest dimecres publicava al Diari l’Òscar Ribas Reig. És una d’aquelles persones amb què, un pot estar d’acord o no, però que es fan escoltar/llegir amb atenció per la profunditat de la seva anàlisi i l’experiència que acumula, sobretot en la seva visió de l’àmbit l’institucional. L’article titulat Coprincipat vs. despenalització de l’avortament, cal valorar-lo de forma íntegra. Ho sé. Però em permeto extraure unes línies que em semblen transcendents “(...) ni el bisbe ni el Vaticà s’hi poden oposar. És una qüestió constitucional andorrana. Andorra pot canviar la Constitució quan ho consideri convenient. Ni el bisbe, ni el Vaticà, ni França, ni la UE, ni l’ONU hi tenen res a dir”. Ergo, més clar l’aigua. És cosa nostra. Només nostra. Sense pressions, amenaces, ni vergo-nyes. Però també sense xorrades de cara a la galeria, ni brindis al sol. Però, això sí, amb ple coneixement de causa. La complexitat del dibuix fa que, en aquesta ocasió, no es pugui separar la reivindicació del dret, que molts pensem que ja hauria de ser i estar, del canvi de model d’Estat que implicaria. És així, ens agradi o no. Altres valoracions només les entenc des de la demagògia. M’interessa molt i alhora respecto l’opinió dels nostres representants polítics, però no m’és suficient. Davant la transcendència del moment, cal, i és del tot necessària, l’opinió de tots.