Una escletxa en l'edifici

Per regla general, si mai apareix una fissura a l’edifici on es viu, se’n sigui o no propietari, se sol intentar saber quin n’és l’origen; quines en poden ser les conseqüències, i generalment, es mira d’arreglar.

Si malgrat tot, la fissura esdevé escletxa, és lògic intentar veure com se’n pot parar l’avenç; com se’n pot detenir el que podria esdevenir una franca deterioració de l’edifici, ja que no serviria de res amagar-la només sota una capa de guix i pintar per damunt. Poc després tornaria a aparèixer...

És molt millor saber si resulta, únicament, d’un assentament tardà del terreny (solen ser fissures que es de­senvolupen horitzontalment) o si és conseqüència de causes més complexes (aigües subterrànies, miniterratrèmols, errors estructurals, problemes lligats a l’envelliment dels materials utilitzats, etc...) a les quals potser val la pena prestar una atenció més acurada, sobretot si la cletxa va engrandint-se. Tot porta a pensar que l’escletxa que, al meu entendre, va obrir-se l’1 d’octubre de l’any passat, avui fa tot just un any, al país veí del sud, no és de les descrites inicialment, de les horitzontals; tot el contrari, i de moment no sembla pas que ningú intenti mirar de diagnosticar-ne la patologia real per tal de poder cercar les millors solucions per a reduir-ne l’augment i els efectes. Tot al contrari, es té més aviat la impressió que es pretén tapar-la sense ni donar-se la pena de veure si continua en moviment, si continua ampliant-se...

I no serà que no s’haguessin alçat veus avisant que l’edifici presentava risc de fissures greus. En recordo una, d’aquestes veus, la de Juan José López Burniol, quan el 2008, ja fa deu anys, en un llibre que porta per títol España desde una esquina avisava d’un malestar creixent, n’analitzava el perquè i pronosticava els possibles escenaris als quals es podia arribar; advertia...

Que poc escoltat! I l’escletxa s’ha anat fent gran.