El llegat de DA

És l’hora de fer balanç dels vuit anys de Govern de Demòcrates per Andorra, vuit anys que haurien pogut ser d’esperança, vuit anys de prosperitat, vuit anys de consensos polítics per abordar els importants reptes que sacsegen la societat andorrana. Amb els canvis legislatius necessaris per poder afrontar-los amb serenor i coherència, cohesió social i esperança.

Esperança que ha caigut en sac foradat en una legislatura difícil en què el consens i el diàleg polític han brillat per la seva absència.

En què la política dictatorial d’una majoria absoluta ha triomfat sobre la política participativa tan necessària en una societat tan fragmentada com queda l’andorrana, després de vuit anys d’aquí mano jo, i els grans reptes per a les famílies andorranes com el possible acord amb la UE, el desgavell provocat pel Govern d’Andorra en els preus completament desorbitats de l’habitatge que l’AGIA continua negant i que el Raonador del Ciutadà i els sindicats tantes vegades hem denunciat de totes les maneres possibles, la precarietat laboral i social amb salaris i pensions de misèria que ens deixa el Govern dels millors, i la sensació d’allunyament de la població de la política quan els ciutadans veuen que els interessos partidistes passen una vegada i una altra per sobre de l’interès general, defensant lleis caduques que comporten desigualtats increïbles en els temps en què estem.

Amb ciutadans amb un sistema electoral caduc, que converteix els uns en ciutadans de primera mentre que els altres, en ciutadans de tercera regional.

Seguint per la funció pública, la CASS, el sector bancari, el comerç... És el preu a pagar per no fer polítiques participatives, sense diàleg ni consens. Encara que alguns insisteixin que Andorra va bé. Però no per a tots iguals, l’ascensor social fa molts dies que es troba aturat.