Pagar el que toca si ho val

La televisió de pagament no és un servei bàsic. És un luxe que un es pot permetre quan es tenen les necessitats bàsiques cobertes i es pot invertir part del sou en un entreteniment concret, com pot ser anar al cinema o al teatre, comprar llibres, viatjar o anar a dinar o sopar a restaurants cars. Un cop feta aquesta reflexió, la següent que toca fer és si per aquests luxes s’està pagant el que realment valen o s’estan llençant els diners.

Andorra Telecom va anunciar dimarts un encariment del preu del futbol televisat a partir del pròxim mes de novembre. L’argument de l’apujada és que ha augmentat el cost dels drets d’emissió de les competicions i que l’empresa que subministra a l’operadora andor­rana les imatges de les di­ferents competicions, l’espanyola Movistar, també l’ha incrementat. Com que pràcticament és un secret d’Estat –quan se’ls pregunta als rectors de la companyia diuen que és confidencial– no se sap quant paga Andorra Telecom a Movistar per explotar aquests drets i si amb el que es cobra a l’abonat es cobreix el cost.

Una altra qüestió és si el preu que paga el client per aquest luxe, que és alt, respon a un servei de qualitat. En el cas de la plataforma televisiva d’Andorra Telecom, no. Sobretot si es compara amb el que s’ofereix al país veí als abonats a Movistar pel que fa als esports. Bàsicament estaríem parlant de la qualitat de les imatges de les retransmissions esportives, que moltes vegades no es poden veure en alta definició, ja que a Som Televisió no s’ofereixen tots els canals alternatius als principals d’esports. Han incorporat, per exemple, un canal que dona la segona divisió de futbol espanyol. Fa mal a la vista. Té una qualitat d’imatge pitjor que el d’aquelles pel·lícules pirata que es baixaven per Internet. Oi que ningú pagaria per un llibre amb pàgines que no es poguessin llegir? O per una obra de teatre que es fes sense alçar el teló? O per un sopar de luxe a base de llaunes?