Destresa política

Fa quinze dies reflexionava en aquest mateix espai sobre dedicar fines energies polítiques a intentar ser modèlics i previsors com a país, treballant maneres per evitar confondre intervencions terapèutiques indispensables per protegir la dignitat humana amb atemptar al dret a la vida.

Avui em proposo eixamplar la reflexió perquè soc una convençuda de la necessitat que es mantingui el Coprincipat andorrà si volem perviure amb les nostres especificitats. I perquè penso que si es sap fer bona política no es perdran ni els Coprínceps ni l’estatus de Coprincipat. No es poden ignorar actuacions concretes, més o menys recents, per exemple, d’un Copríncep acompanyant Andorra en la recerca de solucions a dificultats en l’àmbit internacional com en la recent crisi bancària; o de l’altre Copríncep, anant fins a la intervenció del Vaticà, quan, durant la segona guerra mundial, Andorra va estar a punt de ser engolida; o dels dos coprínceps, participant positivament cadascun des dels seus propis punts de vista, amb els representants directes del poble andorrà, al moment d’elaborar-se la Carta Magna andor­rana. Sense deixar de banda aquelles ocasions, diverses, que s’han donat en la història, fins i tot contemporània, de voler canviar l’estatus d’Andorra a favor d’algun dels dos països que ens envolten. En cada situació, en funció de les circumstàncies, s’ha pogut trobar el suport necessari, i requerit, almenys en un dels dos coprínceps.

També soc una convençuda que és més el poble andorrà que necessita la presència dels coprínceps, que no pas ells qui necessiten del país.

Ara toca ser hàbils, i involucrar les pròpies institucions que es podrien veure afectades, per afrontar amb dignitat legislar la interrupció de l’embaràs per l’expulsió d’un fetus que encara no és viable.

Perquè, si no hi ha prudència i seny, Andorra pot esdevenir, fàcilment, una província espanyola o un departament francès.