Em nego a creure-ho

Comentar a la pàgina web del Diari per part dels lectors és molt senzill. Qui vulgui pot escriure el que pensa, només ha de posar un nom, que pot ser el real o no, i una adreça de cor­reu electrònic, que pot ser inventada o no, i enviar-ho al Diari. A partir d’aquí un responsable decideix si aquest comentari és publicable seguint un criteri bastant senzill. Generalitzant seria que l’escrit no insulti ningú, que no amenaci ningú o que no acusi sense proves ningú. És a dir, un mecanisme de validació amb pocs requisits. Personalment crec que són força tous. Com a ciutadà andorrà, resident no-nacional, i com a periodista, se’m fa molt costa amunt pensar que els comentaris que fan els lectors del Diari siguin un reflex de la societat andorrana. Si fos així, els andorrans, tant nacionals com residents, serien franquistes, feixistes o nazis, masclistes, misògins, racistes, xenòfobs i maleducats. Hi ha notícies que abans de publicar-les saps que rebran la mala bava dels opinadors. L’avortament, el procés independentista català, els funcionaris, les reivindicacions d’igualtat de drets, ja siguin de les dones com els d’altres col·lectius, o els refugiats.

Però la cosa no es queda aquí, pots trobar comentaris realment amb mala fe amb temes tan innocus com poden ser els Castellers d’Andorra o les bicicletes elèctriques. Fins i tot, i això supera l’ésser humà més miserable, en algun accident de trànsit que ha acabat amb la mort de la víctima.

La notícia sobre la periodista d’RTVA víctima d’una acció masclista mentre treballava ha generat aquests dies al Diari desenes de comentaris. La majoria dels que s’han publicat anaven en contra de la persona que ha denunciat una actitud lamentable i fora de lloc d’un personatge que ni conec ni tinc cap interès a fer-ho. Pocs s’han posat al costat de la víctima. Ningú s’ha parat a pensar que si aquest personatge ha actuat d’aquesta manera davant d’una càmera i de centenars de persones, què pot fer si no té cap testimoni. Espero que res.