El teatre dels somnis

“No trenquis mai el silenci si no és per millorar-lo”, Ludwig Van Beethoven.

Quan el cap de Govern ens anuncia que encara no dissoldrà el Parlament i que tenim legislatura fins ben entrat el 2019, el temari electoral es relaxa i entra en una fase latent i la classe política cau automàticament en un període de calma tensa.

Més endavant, l’anunci oficial de la designació del cap de llista a DA té el mèrit d’elevar el nivell de tensió política i aquesta calma abans esmentada esdevé i es comporta com una aspirina efervescent. Aquesta exaltació, per a alguns actors de l’escena electoralista, és com un teatre dels somnis, i no em refereixo a emprar-li a Bobby Charlton l’apel·lació de l’estadi d’Old Trafford del Manchester United, que és qui la va encunyar.

Els espectadors del pati de butaques d’aquest teatre assistim a unes representacions memorables de les primeres espases socialdemòcrates: D’una part, la primera secretària del PS lloa sense manies la gestió i les formes de Liberals d’Andorra, quan les hemeroteques recents van plenes de múltiples greuges i enfrontaments entre els dos partits que, tot sigui dit, estan als antípodes ideològicament parlant. És un exercici mental enrevessat, però si l’atribuïm a un rol teatral es pot entendre i fins i tot compartir si ens endinsem en un món de la faula del qual algun dia ens caldrà sortir per tocar de peus a terra.

Alhora, i simultàniament, la cap de l’oposició al comú de la capital considera que hi ha força similituds i coincidències entre el seu partit, el PS, i SDP, la qual cosa fa pujar els colors a tota la plana major del PS.

L’espectador espavilat desgranarà una obra de teatre romàntica on jugarem a estimar-nos, com deia en Mourinho amb ironia “un teatro del bueno”, perquè al final, a la baixada del teló i retornant a la vida real, tots sabem que l’oli no es barreja amb l’aigua i que les rancors que van forçar l’escissió socialdemòcrata han calat.