Literatura en temps de crisi

Mary Ann Shaffer, llibretera, bibliotecària i lletraferida, als 70 anys es va atrevir a fer allò que tanta por deu fer quan has volat de la mà dels grans clàssics: imitar-los. Fruit de l’atreviment és la novel·la La societat literària i el pastís de pela de patata de Guernsey, una història en clau d’humor sobre el poder de la paraula, ara portada al cinema.

Londres, 1946. La periodista i escriptora Juliet Ashton rep la carta d’un desconegut de l’illa de Guernsey, enclavament britànic al Canal de la Mànega que havia estat ocupat pels nazis. A partir d’aquí, un seguit de cartes, la curiositat d’estirar el fil de l’atzar i uns protagonistes que són dolor i cor alhora ens condueixen per una trama en què la literatura esdevé l’antídot a la desolació.

Hi ha llibres que expliquen la història i d’altres que expliquen històries. Són fets de la mateixa matèria, la paraula, però la història no la utilitza mai per parlar de nosaltres i, si ho fa, és per reduir-nos a un bàndol, guanyadors o vençuts. A la historiografia no li interessa la tristesa, el dolor, ni l’alegria, malgrat que en són els seus ingredients. Tampoc no sap què és plorar de ràbia ni com n’és d’important que t’espetegui el vent a la cara. És tan inútil que no pot ni descriure el mal de panxa. Les emocions són de la literatura, paraules endreçades a qui algú dona un significat i que, en llegir-les, descobrim que expliquen la nostra història. Són paraules que nosaltres també hem inventat, que hem dit –o callat per no sentir-ne d’altres i han fet bola– que xiuxiuegem per parlar d’amor o cridem per declarar la guerra. És amb paraules, trobades per casualitat en un relat, que potser algun dia ens entendrem i només per això la literatura ja és història en majúscules.

Shaffer va morir sense veure l’obra publicada. La seva neboda va acabar la feina i va portar el manuscrit a l’editorial. Hi ha relats fascinants pel que expliquen i pel que ensenyen.