Amics

Amistat. Quina paraula tan fàcil de pronunciar i alhora quin objectiu tan difícil d’aconseguir. M’entristeix que un mot tan important estigui tan banalitzat. Coneixem una persona i tendim a classificar-la com a amic als pocs minuts. Els nostres fills tenen centenars d’amics al Facebook. Opino que ha de ser difícil gestionar l’amistat de tanta gent, és més, crec que ha de ser impossible.

L’amistat veritable és una de les experiències més fantàstiques que pot experimentar l’ésser humà. És un afluent de l’estima, de la confiança, de l’amor profund. És gratuïta, però molt difícil de trobar. És com un vegetal de lent creixement, l’has de sembrar en ter­ra fèrtil i regar-lo sovint. A mesura que va creixent, l’has de cuidar, l’has d’adobar sovint i protegir-lo del mal temps. Quan ja és planta adulta, cal mimar-la i guarir-la dels efectes de les adversitats. Únicament així acabarà donant magnífiques flors que nodriran el teu benestar i la teva felicitat. Tots volem tenir amics, però pocs ens prenem la molèstia de voler ser un amic. Amistat és sinònim de donar-se sense esperar massa a canvi. És sinònim de compartir, de fidelitat, de confiança, de complicitat, d’empatia, de compromís i d’orgull. L’amic que et vol et diu les coses de cara, sense donar-hi voltes, sempre amb la sincera voluntat d’ajudar-te a ser més gran. Qui et raspalla per davant i et dona el cop pel darrere, no és el teu amic, només ho fa veure. Els millors amics són com els estels, no els veus durant moltes hores, però saps que hi són, i saps també que si els crides et donaran llum. Un bon amic és aquell que coneix els teus defectes, i tot i així els accepta i t’estima. És com la plaqueta per a la ferida, com l’aigua per al camp el mes de maig. És un àngel que t’aixeca amb les seves ales quan tu t’has oblidat de volar. Un amic de veritat és una de les millors benediccions de Déu i de la vida. Cuida’l, i quan l’acabis de cuidar, cuida’l, i després segueix-lo cuidant.