Que pari el món, que baixo

Aquesta setmana, en una de les seccions del programa, hem comentat la notícia de lamalauradament famosa sentència del tanga a Cork, a la República d’Irlanda. No sé si sabeu de què va el cas, però es refereix a la sentència de vergonya que indica que un acusat de violació, de 27 anys, ha quedat exculpat pel fet que la dona, la víctima, una menor de 17 anys que havia instat el cas, portava un tanga, la qual cosa, segons vomitaven els jutjadors, indica que estava pel tema i no es podia queixar de res. I tot això, més enllà de si la violació havia existit o no. Toca’t la pera, my Honour! Vaja, que si es vestia així, ja sabia com podia anar la cosa. En definitiva, que “se sentia atreta per l’acusat” i que estava “oberta a quedar amb algú”, segons el text de la resolució. La reacció de la xarxa ha estat fulminant i hastags com #IBelieveHer (La crec), #ThisIsNotConsent (Això no és consentiment) o un més nostrat #NoésNo, del qual no cal traducció, han sovintejat, de la mateixa manera que imatges de dones, majoritàriament, mostrant la seva roba interior amb missatges contundents contra la sentència irlandesa en els indrets més diversos, parlaments nacionals inclosos. Un esperit nauseabund de la sentència que ens trasllada a final dels anys vuitanta, principi dels noranta (si, al segle passat...), quan el Suprem espanyol va confirmar l’Audiència de Lleida sobre la coneguda com a sentència de la minifaldilla. En què es condemnava un empresari per abusos deshonestos a una empleada, també menor d’edat, a qui havia reconegut haver tocat els pits i el cul, encara que en el text de la sentència s’indicava que la jove podia haver provocat “si de cas de forma innocent” l’empresari a causa de la seva vestimenta. A la Mafalda no li agrada la sopa i diu que tampoc el món en el qual vivim. Que pari, que baixo, que em fa fàstic. Més fàstic que mai, avui, el Dia internacional de l’eliminació de la violència contra la dona.