Una doble cursa en marxa

Final de març o principi d’abril. La gran incògnita desvetllada al debat d’orientació política de mitjan setembre quant a la celebració de les eleccions generals. La legislatura arribaria al final, malgrat el rum-rum que apuntava el contrari. Semblava, a priori, el més probable, tenint en compte la quantitat de feina pendent al Consell. Des de llavors, semàfor verd i una doble cursa a disputar. La del dia a dia parlamentari, amb un calendari de sessions atapeït, en comissions legislatives i del ple de la cambra. I una altra, molt interessant seguir-ne l’evolució, a la cuina dels partits i plataformes polítiques, referent a la construcció de les propostes de cara a la cita amb les urnes. Ja sabíem llavors que hi hauria candidatures mixtes territorials PS-Liberals, tot i que encara no tenim clar quantes. I a poc a poc li hem anat posant cara als qui encapçalaran les llistes nacionals. En aquest punt estarem en un escenari no vist ni el 2011 ni el 2015. Cal anar fins al 2009 quan es van presentar davant l’elector cinc llistes nacionals, igual que el 2005, entre les eleccions recents. El 2001 només van ser tres. I serà, pel cap baix, ja que encara podria augmentar-ne el nombre. Podem Andorra i algunes plataformes hauran de confirmar si hi seran soles o en coalició. Caldrà veure com es tradueix davant l’electorat un menú nacional tan atomitzat. Més complex és el panorama a les territorials, en què cal fins i tot decidir si presentar-se, sense opcions a guanyar, pot afavorir el meu gran rival. De vegades, no ser-hi ajuda més a la causa, malgrat la pèrdua de vots a la bossa global. I un gran repte, evitar, si fos possible, revertir, la davallada de participació que ha estat un fet inexorable en les darreres cites. Del 81,6% del 2001, al 65,6 de 2015. Malgrat reconèixer que l’augment del cens és un factor determinant en la participació, és evident que cal aturar la pèrdua de crèdit en el sistema.