De populisme

És difícil abstreure’s del que passa al nostre voltant i no pensar en fets i situacions que ens poden afectar. M’estic referint al fenomen preocupant per la seva extensió i repercussions que ja ha passat de ser una amenaça a convertir-se en una realitat que obté resultats electorals i ocupa escons a parlaments: el populisme d’extrema dreta. Al populisme se l’ha definit no com una ideologia sinó com un “llenguatge emocional que contraposa una abstracció anomenada poble amb unes elits indefinides que són transformades segons les necessitats dels qui governen” (Sáez, 2018). Una forma de fer que rebutja les transaccions amb altres partits i apel·la a la voluntat del poble més enllà de les regles del joc de la democràcia i que a més compta amb un aliat com l’abstenció. Un moviment que utilitza la democràcia i les seves eines per, un cop aconseguit el suport suficient, desestabilitzar-la i debilitar-la.

Missatges xenòfobs, masclistes, de rebuig a la política tradicional i de desconfiança en les institucions públiques, de retòrica nacionalista, que malgrat no argumentar les seves propostes (?) sedueixen una part de l’electorat. Intento entendre què és el que condueix a donar-los suport: la decepció amb els partits polítics i els seus representants per la manca de solucions als problemes reals, pels seus incompliments electorals, per les actuacions intolerants d’abús de poder, per corrupció ... però d’això a donar el vot a persones que no creuen en la democràcia, en els valors bàsics com el pluralisme? No entenc els mitjans de comunicació que amplifiquen aquestes formacions que sense ells serien marginals i em demano perquè no els desemmascaren i els desmunten.

Per combatre-ho s’han de donar respostes polítiques a la desigualtat, a la por i a la precarietat però tots hem de prendre consciència de la perillositat de caure en el parany de les solucions màgiques.