Classes mitjanes irritades

França està vivint unes lamentables manifestacions que posen en evidència el malestar d’un sector de la població francesa. El detonant de les protestes van ser uns impostos ecològics sobre els carburants. Les rectificacions del govern de la setmana passada no han permès aturar unes reivindicacions que van molt més enllà del preu del dièsel: les baixes pensions, l’augment dels impostos, en definitiva, les dificultats econòmiques amb què es troba la classe mitjana francesa, que no deixa de treballar però que cada dia viu més malament. A diferència d’altres vegades, aquestes protestes han sorgit d’un moviment social, sense cap sindicat ni cap partit polític clarament darrere dels moviments. Són els mateixos perjudicats els que s’han organitzat per expressar la seva realitat. El poder adquisitiu dels francesos disminueix any rere any i costa cada vegada més arribar a final de mes. Quan pateixes aquestes crues situacions es desperten reaccions poc controlades i en alguns casos, deplorables. Els partits polítics de l’oposició més extremistes i antisistema es freguen les mans amb aquesta situació. Veuen en cadascun dels descontents un susceptible nou vot. La prova és el nombre creixent de votants de partits d’extrema dreta. Aquesta situació, malauradament, s’observa també a Espanya i en altres països europeus. No trobar solucions a problemàtiques importants com les pensions, la immigració, les desigualtats, desacredita els partits polítics actuals a favor d’aquests nous moviments que prometen solucions més radicals però gens democràtiques. Tant els actes violents de les protestes, com l’alineació a discursos extremistes, són reaccions impulsives, reaccions viscerals i sovint poc raonades. Si el partit que hem votat no ens aporta solucions és totalment comprensible buscar alternatives. Però deixar-se portar per la impotència, la ira, i buscar solucions a qualsevol preu, tampoc és la millor resposta.