El trànsit, una disciplina

A la posobra dels ponts de Pasqua i de la Puríssima, una part de l’opinió pública es queixa i es lamenta de les dificultats puntuals en matèria de mobilitat a Andorra. Penso que la ciutadania ha de ser crítica però sempre amb patrons constructius. No s’hi val a llançar la pedra i amagar la mà, amb anònims a la xarxa o bé amb despropòsits i desqualificacions gratuïtes.

D’entrada penso que una afluència extra de vuitanta o noranta mil vehicles a la xarxa andorrana ja és de per si un trencaclosques irresoluble. I quan a l’ensems la climatologia és adversa s’alineen els astres de forma diabòlica, creant un mal tràngol al ciutadà i al turista visitant. És evident que no ens ho hem de prendre com una maledicció divina. Cal que els tècnics i operadors del trànsit ens generin respostes que ja estan en els manuals de mobilitat.

Algunes solucions són com els impostos: no són ben vistes però cal emprar-les a contracor, pel bé de la convivència ordenada dins de la societat. En aquesta línia els nacionals i residents hem de fer un esforç per no utilitzar el vehicle particular aquests dies assenyalats. No encertem amb el transport col·lectiu que no acaba de rutllar, però penso que caldrà implementar mesures per afavorir aquest mode de desplaçament, probablement penalitzant el vehicle particular privat. De fet Luxemburg s’està plantejant seriosament la gratuïtat del bus.

A nivell estructural, tenim la xarxa viària que tenim i no és aconsellable d’augmentar quilòmetres d’asfalt, amb l’excepció de completar la variant de Laurèdia. Disposem també, d’un bon rati d’aparcaments ben dimensionats i prou ben repartits.

En l’àmbit polític i diplomàtic quan es prepara i planifica la campanya de mobilitat puntual en els ponts esmentats, cal negociar i dialogar amb els nostres veïns perquè obrin el coll d’ampolla que tenim a les fronteres i n’augmentin el flux, bàsicament a la frontera sud i això en els dos sentits de la marxa.