Esperit de la nit de Nadal

No fa gaires dies llegia un escrit de mossèn Ramon de Canillo. Deia que Josep i Maria no trobaven pis, a Andorra...

Aneu a saber per quina raó ha estat aquest missatge el que m’ha vingut en ment en el moment de posar-me a redactar aquestes línies. Nadal. Segur. M’ha interpel·lat el que considero ser el vertader esperit nadalenc: mà oberta i pau.

Quants Joseps i quantes Maries, sols o acompanyats, corren pel món, avui, Nadal del 2018, cercant on aixoplugar-se, demanant un racó on poder ajaçar-se i descansar per intentar oblidar, encara que només sigui per uns instants, la por extrema; la fugida d’una mort segura que els ha fet emprendre camí vers l’exili... No, no hi ha ningú que deixi ca seva, a no ser per necessitat extrema; per raó de vida o mort...

Quants no veuran mai la fi de la travessia? La del Mare Nostrum o la de qualsevol altre mar?

En un dia tan especial com el d’avui, no puc, no vull entendre la indiferència d’una Europa que cada dia que passa renúncia als ideals que durant setanta anys ha proclamat com a seus.

Vull somiar i creure que l’esperit aquell que durant la nit de Nadal del 1914 –just iniciada la Gran Guerra–, en algunes trinxeres del nord de França, va fer que els soldats d’un i altre bàndol deixessin les armes en sentir un cant que coneixien també com a propi i que el cantessin junts, tot i els idiomes diferents que l’entonaven a banda i banda de la terra de ningú que els separava. Efímer moment de lucidesa, d’esperança també, que va fer tremolar més d’un alt comandament, car: era l’hora de la guerra!

Avui, que difícil és sentir els cants dels que venen de l’altre costat del mar per a poder-s’hi identificar quan la terra de ningú que separa uns i altres no permet que es distingeixi cap veu. Ara, no són filferros espinosos a deu metres els uns dels altres que separen els homes, són allaus de falsos relats, són milions de propaganda malèvola, tones d’informació fal·laç...