Les set claus
Andorrà no assimilat
... li notifiquen que no està plenament assimilat al Principat d’Andorra
Any 1985, 19 anys, nascut a la clínica Vilanova (Andorra), cabells llargs (sí, sí), cabellera), música funk, Wayfarer negres, Stand Smith blanques, aficionat als sens unique, Sant Ermengol, família importada. La participació en els comicis era llavors de més d’un 90%, el meu pare m’havia convençut d’anar a un estrany examen d’assimilació encara que ja tenia un passaport andorrà.
La sala d’execució estava a la Sindicatura, unes 8 autoritats assegudes amb taula llarga de fusta enfosquida, davant d’ells una cadira col·locada deliberadament al mig, entrava llum pel gran finestral darrere d’ells, al mig es podia veure la pols que pujava suspesa per l’habitació en perfecta simbiosi amb els raigs de sol, estava a punt de ser jutjat si era un andorrà assimilat o no, i sí, em van suspendre, no m’havia preparat ni estudiat res, postadolescent recordeu, però amb idees clares del que em pertanyia i del que sentia. Ni tan sols la meva participació com a voluntari en un tallafocs a l’incendi de Sispony els va convèncer. Em vaig assabentar en rebre una notificació: “Atès els informes obtinguts… li notifiquen que no està plenament assimilat al Principat d’Andorra...” (Penjaré al meu mur de Facebook el document)
Glups! Apàtrida?
Doncs no, no és cap crítica a les autoritats del 1985, només és un recordatori de les línies vermelles que mai s’haurien de trepitjar, com no parlar mai de mals i bons andorrans, respectar la separació de poders, no excloure la gent importada (si aquests poguessin votar, probablement seria més complicat repartir càrrecs de confiança innecessaris), ser solidari, vetllar per la Constitució i si cal modificar-la, no menystenir el Consell General per part del Govern, respectar els drets humans sempre (incloent-hi quan hi hagi algú sense recursos dormint amb un sac al carrer)... I si no sabem recordar els errors del passa’t, ja sabeu, ens veiem a l’infern...