La crítica i l'autocrítica

Sempre he pensat que la crítica és necessària. Diria que imprescindible. Cal que es posi en dubte el que des del primer pla donem ràpidament per bo. El mateix es pot dir de l’autocrítica. És convenient ajustar el punt de reflexió interna. I és que cal fugir del conformisme. És un senyal en clau positiva. Ara bé, la crítica per la crítica, la gratuïta, la destructiva, la rajada perquè sí, dit de forma planera, és llastimosa, demagògica i fa més pena que una altra cosa. No vaig poder evitar pensar en aquest raonament quan el màxim responsable executiu de Bloom Consulting, l’empresa que actua en les primeres fases de construcció de la Marca Andorra, va dir de forma pública i sense embuts que la valoració sobre Andor­ra era pitjor per part dels andorrans que no pas per part de la gent de fora. No vaig tardar ni un segon a pensar que això deu passar arreu. Oi? L’autocrítica que dèiem, oi? Doncs, no. Just al revés. Això no passa enlloc. La percepció sobre un Estat, va dir, acostuma a ser millor per part dels de casa que no pas pels de fora. Llavors demano, com és que a Andorra anem al revés? Per quins set sous aquí som més papistes que el Papa? Quin és el motiu per infravalorar-nos com a país? Perquè així ho va dir. Infravalorar-nos. Seria bo que alguns provessin de contestar a les preguntes després de posar-se la mà al cor. I és que posats a criticar, ben lícit, encara que, de vegades, poc ètic per les motivacions amagades, cal dir que s’ha arribat a qüestionar el projecte de la Marca Andorra per ser una còpia exacta de la Marca Espanya, quan el punt de partida és diametralment l’oposat. Allà va arrencar de la iniciativa pública i aquí el primer pas surt de la privada, sent ara un impuls mixt i obert el que pilota el projecte: CEA, Cambra, EFA, Govern, comuns i grups parlamentaris. Parlem d’Estat, no d’aquest o un futur Govern. Parlem de tots. I tots som tots. Tu, jo i el que fa de venedor de motos.