Les set claus
Andorra, terra d'acollida
Tots anhelem un país millor, encara amb més qualitat de vida i cohesió social
Fa poc que han acabat les celebracions del 70è aniversari de la Declaració dels Drets Humans adoptada després de la devastadora Segona Guerra Mundial.
El Consell General va reconèixer formalment aquesta Declaració el 31 de març de 1978, ja fa més de 40 anys, i la Constitució del Principat d’Andorra la va proclamar vigent l’any 1993.
Però des de molt abans, ningú pot ignorar l’esperit d’obertura que ha tingut sempre el nostre país, que ha permès l’arribada de noves persones. Tothom qui ha vingut amb ganes de treballar-hi, i de quedar-s’hi, ho ha pogut fer. I qui s’hi ha volgut integrar també ho ha fet.
L’arribada d’emigrants diversos que van trobar a Andorra no només una terra d’acollida, sinó també d’oportunitats, va tenir lloc des de la dècada dels anys cinquanta del segle passat. I mai més ha cessat, en més o en menys flux. De manera innata, crec que el poble andorrà, amb tots els que l’han conformat en cada moment, sempre s’ha mostrat acollidor i solidari. I, alhora, respectuós dels Drets Humans.
Però el nostre Principat, petit com és, no ha pogut viure aliè ni als moments d’infortuni dels països veïns que n’han provocat de propis nostres, ni tampoc ha pogut ignorar obligacions d’Estat que ha hagut d’anar integrant en la seva idiosincràsia i al seu ordenament jurídic.
La societat andorrana és rica en diversitats. I és un dret de cadascú expressar-se amb llibertat, reivindicant els estàndards de dignitat que es creguin adequats. Per aconseguir-los, però, calen esforços personals equiparables entre els diversos ciutadans i cert temps.
Perquè les arques públiques conformen un permanent vas comunicant amb la societat privada, i si l’economia productiva i creativa no es pot moure a un ritme prou actiu i generador, sempre respectuós dels drets i de les llibertats, no podrà alimentar l’erari públic que, al seu torn, ha de ser degudament dimensionat i proactiu i dinàmic.