Com en un pati d'escola

No és d’estranyar sentir en un pati d’escola nens dir-se mútuament “ara no ets el meu amic”, per després (a vegades al cap de pocs minuts) jugar junts, com si no hagués passat absolutament res. I els mateixos nens poden, dia rere dia, repetir aquest joc d’estimar-se i no estimar-se sense que passi absolutament res. Al meu parer, el mateix passa amb els partits polítics, ja que, en període d’eleccions, assistim sempre a la formació d’aliances (algunes d’aquestes encertades, desencertades o totalment surrealistes) o de separacions diverses. Però si la conducta dels nens que juguen pot ser justificada per la innocència, la naturalitat o la ingenuïtat, la dels polítics hauria d’emparar-se, al contrari, en la reflexió i la maduresa. I no sembla ser el cas, ja que per sobre d’aquests dos valors sovint prevalen altres objectius ocults (o no tan ocults), com ara l’afany de poder, la voluntat de guanyar cadires o fer caure un partit més fort (i això malgrat que els polítics defensin fermament que no és aquest el cas). Per il·lustrar-ho, utilitzaré com a exemple les últimes notícies aparegudes a la premsa, que descriuen com tres partits nacionals plantegen unir-se de cara a les properes eleccions generals. D’aquests tres partits, dos són clarament d’esquerres i resulten d’un divorci molt mediatitzat i mal consumat (amb retrets públics els uns envers els altres, declaracions públiques poc encertades, etcètera), i l’altre, de tendència liberal, defensa unes ideologies poc adaptables a un discurs socialista (sobretot pel que fa a temes cabdals com el Coprincipat, l’avortament o les polítiques socials). I amb aquesta diversitat, pretenen fer creure actualment a la ciutadania que l’aliança es basarà en un programari i unes idees comunes, una voluntat de governar conjuntament seguint una direcció única, i no en un simple afany de poder. Reflexió madura o plantejament erroni? Les urnes i el futur ens ho diran...