Esperit crític 'a sac pac'

Permeteu-me la llicència del títol de la columna. És poc acadèmic. En sóc conscient. M'explico. L'altre dia, amb un company de feina (insultantment) més jove, recordava com treballàvem abans, a principis dels 90. Sí, ho reconec, li vaig clavar una batalleta com un piano. Les canes donen algun privilegi. Màquina d'escriure, paper carbó (si volies còpia, i el jefe sempre en volia), teletip sorollós, teletex que fallava com una escopeta de fira, orella posada a altres ràdios, trucades a dojo, internet?, què coi és això d'internet? En fi, en pocs anys ha canviat de forma radical la manera de treballar en els mitjans de comunicació. Ara em demano com faria la feina sense internet. La majoria de les millores són extraordinàries, excel·lents. Accedim a una galàxia d'informació (?), una allau d'imputs, on el repte clau, com fa temps que molts diem, és saber discriminar el gra de la palla. Aquesta onada salvatge, en moments com el que estem vivint ara, té una conseqüència que respon, moltes vegades, a interessos poc confessables. Lògics, si voleu, però amb una sobredosi de demagògia i deriva que arriba a ofendre les ments més innocents. Sota la proclama de la llibertat d'expressió, el camp adobat al maquiavel·lisme i el tot-s'hi-val, al crit mut d'embolica que fa fort, surten com bolets els oracles amb savis gurús tocats per la divinitat que, amb la tècnica de la gota malaia, allò de pim-pam, pim-pam, pim-pam, etc., ens volen determinar i dirigir cap a l'opinió que cal i hem de tenir. Res pitjor que et prenguin per estúpid. Hi ha dues possibilitats. O sóc un babau sense remei, cosa que seria molt possible, m'empasso l'onada teledirigida i em crec tot el que em diuen, o, ben al contrari, mantinc sempre aixecada la bandera de l'esperit crític i no combrego amb rodes de molí, per atractives i lluents que siguin, encara que estiguin arrebossades de xocolata fossa al 99% de cacau. La decisió, de cadascú.