Decebedora reforma

La setmana passada es va aprovar la nova llei de Funció Pública. Una reforma que ha necessitat vuit anys de majoria dels demòcrates per acabar imposant-se, al darrer tram de legislatura, amb el rebuig dels altres grups parlamentaris, dels sindicats i d’un gran nombre de treballadors públics. Simplement decebedor. La necessitat de revisar el text era ben clara, tant per al Govern com per als treballadors. Qualsevol funcionari raonable ja tenia la consciència que el model de gestió de l’acompliment de l’anterior llei era insostenible. Aquesta i altres qüestions eren clares motivacions per a la reforma. Que ambdues parts admetessin la necessitat de la reforma era un bon punt de partida per iniciar una negociació. En aquests dos mandats, el Govern ha tingut l’oportunitat de fer estudis, enquestes, taules de treball i totes les negociacions necessàries. Tot i el temps i els mitjans, no s’ha aconseguit una nova llei consensuada entre totes les parts.

Segons el Govern, el nou text garanteix una llarga llista de bones intencions: una llei més moderna i sostenible, que potencia la carrera professional amb mecanismes de promocions horitzontals i verticals, que permet la mobilitat entre administracions, la formació continuada, etcètera. Segons el Govern, tot és positiu! I si és així, com és que els altres no ho veuen? Segons els treballadors, la reforma aporta una rebaixa dels seus salaris al llarg de la carrera professional, la pèrdua de la figura de funcionari –sense acabar d’entendre el perquè– entre altres incerteses de la nova llei. Com és possible que no s’hagin acostat les posicions dels uns i dels altres? Com és possible que el Govern acabi imposant la llei, amb la seva posició de força, sense replantejar-se res? Hi ha hagut realment escolta activa en les negociacions, hi ha hagut acostaments, concessions? El descontentament evidenciat en les dues darreres manifestacions són el reflex que alguna cosa no s’ha fet bé.