Impotència

No us preocupeu si penseu que la columna d’avui es refereix a un problema sexual, és normal. De fet, si feu un posicionament de la paraula a les publicacions d’Internet, us puc ben assegurar que més del 70 per cent es refereixen a la disfunció erèctil masculina.

Però no és el cas, no vull parlar de problemes sexuals. Avui, no. Avui parlo de la impotència des d’un punt de vista psicològic, de la falta de força, poder o competència per realitzar una cosa, o per fer que succeeixi.

Avui parlo del petit Julen, aquest nen que és notícia en haver caigut en un pou. No sé si quan surti publicada la meva columna finalment ja s’haurà pogut arribar fins al nen, però a hores d’ara, quan semblava que ja només calia fer un túnel horitzontal, per arribar al lloc on es trobava, petits errors de càlcul han fet que s’hagi de tornar al principi. Petits errors que acaben sent grans errors, és clar.

No m’agradaria culpar ningú, perquè em consta que els mitjans humans i tècnics han estat increïbles, però la realitat és la que és i no la podem canviar. Malauradament hi ha molt poques esperances que es produeixi un miracle.

Vivim en un món en el qual ja fa molt de temps que hem estat capaços d’arribar a trepitjar la Lluna (tot i que hi ha qui no s’ho creu) però no hem estat capaços de treure un nen d’un pou clandestí en onze dies, ni viu ni mort. I això em causa impotència. Impotència que fos un fill meu i estar al seu costat i no poder treure’l. Impotència en sentir que algú s’està morint i no poder fer-hi res. Veure que cada pas que s’ha de fer significa trenta hores més d’angoixa.

Realment pensem que ho tenim tot sota control però estem equivocats, la vida no la podem preveure. En un tres i no res tot pot canviar radicalment, de tenir a no tenir, de ser a no ser. I per molts avanços i mitjans que tinguem, la naturalesa (en aquests cas modificada per una actuació il·legal) una vegada més venç l’ésser humà.