Silenci, si us plau!

La Mia camina decidida. En Vincent, embadocat per la posada en escena del restaurant i la sensualitat de la cita, es mou entre clons de Marilyn Monroe i James Dean a ritme de Tony Manero. Travolta no llueix com ho feia a Saturday night fever, però Tarantino li ha tret la pols i, ara, li trobem l’encant de les coses antigues i un punt kitsch, com el quinqué de la iaia o el tapet de punt de creu. Escollit el menú, es plantegen la possibilitat de quedar-se sense tema de conversa. Què faran? Suportaran el silenci o ompliran de rucades el buit d’una cita que no va enlloc? La pel·lícula és Pulp Fiction, la nit de la Mia i el Vincent transcorrerà atrafegada i el silenci que els preocupa és l’horror vacui, expressió llatina que es tradueix literalment com por al buit.

En art, l’horror vacui consisteix a omplir espais buits amb elements decoratius i, en literatura, a cargolar la llengua fins convertir la lectura en una forma de tortura medieval. Ara bé, el neguit de la Mia i el Vincent no té a veure amb l’art ni la literatura, sinó amb la por al silenci i al fracàs.

Associem felicitat a acció i omplim buits amb activitats, persones i converses sovint prescindibles. Ens atipem d’experiències perquè tenim por de la solitud, que ens posa cara a cara amb l’únic company de viatge amb qui realment hem de dialogar, nosaltres. És evident que les cites són millors si comencen amb un “saps què m’ha passat?”, inici d’un relat fascinant que han decidit compartir amb tu, però els silencis també estan bé si es poden sostenir amb la mirada. També és comunicació. Ara bé, per als que no saben callar i no tenen res a dir, sempre poden fer com en Tarantino i reinterpretar la història del cinema. De l’“He creuat oceans de temps fins a trobar-te”, del Dràcula de Coppola, al “Francament, estimada, m’importa un rave”, que etziba Clark Gable a Vivien Leigh a Allò que el vent s’endugué, les possibilitats són infinites.