Jasmine, Sami, Ahmed, Asma

Només han estat tres dies els que hem compartit amb alguns dels centenars de milers de refugiats sirians a Jordània, però no se’ns oblidaran en molt de temps. Des que el març del 2011 va esclatar el conflicte a Síria, milions han hagut de deixar enrere la seva vida. Es calcula que la meitat es troben desplaçats dins de Síria i l’altra meitat, refugiats als països veïns com Jordània o el Líban, i també a Europa. És difícil posar-se en la seva situació, imaginar-se per tot el que han hagut de passar, però és un gran exercici d’empatia i una immensa lliçó de dignitat: ens han rebut amb un somriure enorme i han compartit amb nosaltres el poc que tenen. La Yasmine, que viu en un assentament temporal perquè la seva família treballa de l’agricultura, va rebre la seva primera cadira de rodes, que li permetrà sortir a passejar sense haver de carregar-la sempre a coll. Sota la pluja que queia, ens van acollir a l’única tenda del seu campament que gaudia d’una estufa de llenya per escalfar-nos tots junts. El Sami, que va perdre les dues cames degut a una mina al principi del conflicte, ens va retornar a la nostra infància quan va dedicar-nos el seu temps jugant en el primer i únic parc d’esbarjo adaptat i inclusiu recentment inaugurat en un camp de refugiats, el de Za’atari, que acull més de 75.000 persones, tantes com som a Andorra. La mare de l’Ahmed no podia deixar d’abraçar-nos i d’agrair-nos la cadira per al seu fill tornant cap a casa seva i empenyent-la tot orgullosa, mentre l’Ahmed no podia estar més content amb els polzes ben amunt. I què dir de l’Asma i de dos dels set germans, que, com ella, pateixen un tipus sever de nanisme: impossible ser més afectuosos amb tothom i ser els més estimats del barri mentre ens obren les portes de casa seva i ens expliquen com els agrada anar a escola dins la cistella de la bicicleta del seu pare. Aquests tres dies han estat una lliçó per a tota la vida.