El Cavall de Troia

Una creença mítica del segle VII aC diu que durant la Guerra de Troia, els grecs van utilitzar una estratègia militar prou enginyosa per introduir-se dins de la ciutat fortificada de Troia, o sigui a l’epicentre dels seus enemics. Els troians van interpretar que l’enorme cavall de fusta ofert pels grecs era un signe de victòria i de submissió quan en realitat era i va suposar un ham i un regal enverinat. El cavall, de considerables dimensions, era un amagatall. Hi romanien guerrers grecs que durant la nit van obrir des de dins les portes aferrallades a cal i canto d’unes muralles impenetrables, i les tropes gregues a l’aguait entraren i van atacar per sorpresa els troians, que, estupefactes, no van poder reaccionar a l’astut assalt conqueridor.

Aquest relat de l’Odissea ha generat infinitat d’idees i controvèrsies usades, al llarg de la nit dels temps, com un esquer per aconseguir objectius en tots els àmbits de la vida. L’entesa potencialment asimètrica de l’estranya parella entre socialdemòcrates i liberals és un calc conforme a l’original i podria ben bé assimilar-se a una representació teatral d’una Odissea d’Homer vintage. Probablement, endinsat en la intimitat dels despatxos d’alguns comitès parroquials liberals, existeix un reminiscent troià que ha estat dormitant en una pacient letargia, talment com un clàssic malware informàtic i que engolirà irremeiablement el soci, el peix petit, en un instint assassí de domini. L’estigma del Partit Socialdemòcrata, sabent-se més fort en aquesta particular associació de partits gens convencional, farà que una obra teatral considerada majoritàriament i al principi com una comèdia, esdevingui una tragèdia per a un partit polític amb una trajectòria propulsada en dents de serra, que va signar una època dolça, que va caure a l’infern i que va esdevenir una au Fènix, ressorgint de les seves pròpies cendres... Tot fet i fotut, una verdadera llàstima!