Qüestió de sort

Fa ja uns dies algú em va dir que no tenia sort... i la veritat és que el vaig creure. Em va comentar les coses per les quals havia passat i realment vaig pensar que tenia tota la raó.

No obstant això, he de dir que no hi estic d’acord. Únicament nosaltres fem el nostre camí. Dia a dia. La sort com a atzar infinit de les nostres vides no existeix.

La sort, la felicitat i, en definitiva, la vida, no és quelcom que ens hagi d’arribar perquè sí, sense que nosaltres haguem de fer res. No, ni molt menys. La vida l’hem de dirigir nosaltres i hem de començar per lluitar. Lluitar per aconseguir coses bones, per conservar les que tenim i per desfer-nos de les que no ens fan cap bé. També sonarà a tòpic però és del tot cert, hem de sembrar per recollir. I no precisament sembrar vent, ja que el que recollirem seran sempre tempestes.

La sort a la vida és una qüestió d’actitud, no d’aptitud, no és una casualitat. No podem culpar els altres dels nostres fracassos o atribuir-los al fet que som persones que no tenim sort, ja que nosaltres construïm el nostre destí.

Sí, som nosaltres qui determinem com ens impacten les coses que vivim. Som nosaltres que decidim com gestionar els problemes i la importància que tenen les persones que ens envolten i que ens estimen. Nos­altres decidim si estem oberts a noves experiències o nous aprenentatges, o si preferim lamentar-nos que no passi el que esperàvem o que el que ens passa no estava en els nostres plans.

En definitiva, som nosaltres els que decidirem si deixem sortir la nostra essència per tal que sigui plena i lliure o els que ens condemnem a fer una autorepressió per por, per por a viure, a sentir o a estimar.

Finalment, només dir que tan sols nosaltres som capaços de controlar els nostres sentits i les nostres emocions. Tot depèn de la nostra ment i l’ús que en fem. Som els únics responsables de viure la vida que desitgem viure.