Estesa electoral de rècord

Esperava amb ganes la presentació de les llistes electorals d’aquesta setmana. Tenia curiositat per saber, primer, si els qui havien dit que volien ser a la línia de sortida del 7A hi serien o no, sobretot, a les llistes nacionals. No han estat finalment vuit, com s’havia dit en un escenari inicialment de màxims, malgrat que en un moment es va contemplar l’aparició d’una novena. Després del no de Podem, seran set les que pugnaran pels catorze escons de la circumscripció nacional. També era interessant veure no només qui liderava cada llista de la cursa electoral, sinó de qui s’havia acompanyat en els catorze llocs titulars i els tres suplents. Suposo que cadascú que hagi fet aquesta anàlisi haurà tret una conclusió pròpia d’aquesta estesa electoral de rècord. I aquest punt és molt important. Mai de la vida havíem tingut set opcions entre les llistes nacionals, ni tampoc 24 a les territorials. I tenint en compte que PS i Liberals han arribat a un "d’Acord", que si no, encara haurien estat més les propostes. I això, és bo, és dolent, o què és? Això, amics, és el que és. I que cadascú li posi el qualificatiu. Encara que, insisteixo, cal veure si tothom troba l’espai o la línia particular respecte a les altres de similar sensibilitat per buscar el nínxol de mercat, com diuen en màrqueting, el dia de la veritat. Els que en saben, diuen que més de quatre llistes nacionals és molt difícil que obtinguin representació atesa la llei electoral, però ho fan amb la boca petita davant l’inèdit escenari. Per això, i respectant la llibertat de cadascú de fer el que li sembli i la possibilitat democràtica que obre la llei, no puc evitar demanar-me què motiva algunes propostes a presentar-se quan l’escenari sembla exhaurit. Deu ser que és igual de rendible arribar a tenir representació al Consell que fer soroll durant molts dies per tenir-la? En trec el rèdit que voldria? M’agradaria creure que no. Però...