No em barrufa!

Aquesta és la història de dues amigues. Podrien ser germanes, mare i filla, companyes de feina o, fins i tot, desconegudes. Han quedat per anar al cinema i una d’elles, la més perepunyetes, estableix un seguit de requisits per elegir la pel·lícula. No consumirà cap ficció el repartiment de la qual no inclogui un mínim de dos personatges femenins, que aquests personatges comparteixin alguna escena en què interactuïn i que, quan ho facin, no parlin d’homes. A grans trets, aquest és l’argument d'una tira còmica d’Alison Bechdel, que s’ha convertit en un test, el test de Bechdel, que avalua el masclisme i la presència de personatges femenins en la ficció cinematogràfica. És evident que el resultat d'un test basat en l’observació de tres indicadors no és significatiu, però sí que convida a reflexionar sobre la representació de la dona. En la mateixa òrbita, la més perepunyetes de les dones també apel·la el principi de la Barrufeta, de l'assagista americana Katha Pollit. Es nega en rotund a convertir-se en espectadora d’una ficció en què la dona, com en la sèrie infantil, hi aparegui com a excepció i estereotip. La més perepunyetes s’indigna. Sap que de dones també n’hi ha d’inventores, cuineres, presumides o rondinaires i que són alguna cosa més que el contrapunt necessari per generar tensió sexual al forçut de la colla de barrufets alfa. Les dues amigues no troben cap pel·lícula en cartellera que compleixi els requisits, potser la setmana vinent tindran sort. Decideixen prendre un cafè i posar-se al dia. Tenen nom, identitat, formació i un munt de temes interessants per compartir. És possible, fins i tot, que en algun moment acabin parlant d’homes i no passarà res. Amics, pares, germans, marits o amants també formen part de la vida. El seu relat superarà el test de Bechdel i rebentarà el principi de la Barrufeta. El protagonisme del gènere femení es guanya cada dia, no és una flor de març.