El paper del qui i del què

Molts ens demanem si quedarà alguna cosa a dir durant la campanya electoral, quan a la precampanya, les diferents formacions ja estan explicant totes i cadascuna de les seves propostes. Hi haurà marge per a la sorpresa? Quedarà algun as sota la màniga dels caps de llista? Quina diferència hi ha entre precampanya i campanya? Ah, clar, que no es pot demanar el vot de forma expressa durant la precampanya? Ui, perdó, cert, és una gran diferència. Entre dir, el partit o la llista X proposa que farà Y. I dir: el partit o la llista X proposa que farà Y. Vota’l! És cert, tot canvia radicalment. Més enllà d’aquesta qüestió, que mereixeria més d’una reflexió de futur, hem de reconèixer que estem immersos en una precampanya que va al galop desfermat (i ens queda encara una setmana de coll) en què el que cal és trobar el forat. Amb set llistes nacionals al davant que s’hauran de repartir catorze consellers de forma proporcional, només hi ha una opció. O trobes el foradet, el teu espai propi, a costa del que sigui i de com sigui, o no aconseguiràs l’objectiu. Agradi o no, per a algunes formacions, l’esdevenidor és aquest. Que cal armar un cacau del quinze encara que sigui inversemblant? Doncs es fa. Mai por. Que he de fer una crida als déus de la llum per fer-me diferent. Doncs, endavant. Per tant, cal insistir que, una vegada més, el diàleg entre els diferents grups enfronta qui diu alguna cosa, molt més enllà de què sigui que diu. I això és realment trist. És, sobretot, previsible. Quan alguna de les llistes electorals expressa algun tema de futur, es podria avançar sense pràcticament possibilitat d’errada quina serà la reacció de la resta de propostes. Entren al fons del tema? Gairebé mai. La proposició aliena, la que sigui, té un 99% de rebre llenya i un 1% d’aplaudiments simbòlics, ni que siguin tímids. Sigui bona o dolenta, és el tot igual, perquè això no té importància. El que importa és el qui, mai el què.