Hipocresia

La hipocresia és la inconsistència entre allò que es defensa i allò que es fa, entre el que se sent i el que es diu. És hipocresia sostenir presumptament uns valors catòlics i practicar precisament el contrari. Defensar el dret a la vida des de la concepció i proposar alternatives per tal d’interrompre un embaràs fora de les nostres fronteres és del tot hipòcrita. Si realment creiem en el dret de les dones a posar fi a un embaràs en el qual hi ha perill per a la seva vida, o malformacions del fetus que el fan inviable o fins i tot si la dona ha estat víctima d’un violació, no podem continuar castigant la conducta com a delicte al nostre país. No es pot pretendre seriosament regular una situació legalment d’ajut i d’acompanyament a les dones que vulguin avortar per tal de fer-ho fora del país. Amb aquesta mesura ja podrem mantenir el Coprincipat i tothom estaria content? Ho dubto, no deixa de ser un reconeixement indignant a la llibertat de la persona. Un aquí no, però t’acompanyo i ho fem a baix. Ridícul. La situació em fa pensar en El secreto de Vera Drake, una increïble pel·lícula que narra la vida d’una dona que ajudava a avortar dones pobres i que constata precisament la hipocresia social de Londres l’any 1950. La pel·lícula no és un himne a un feminisme no conscient, ni formalitzat, ni teòric, però sí un feminisme efectiu i evident, expressat com a solidaritat de classe i de gènere. Però en el present cas, un Estat no pot ser Vera Drake. Un Estat no pot ni insinuar que es farà responsable, cooperador necessari –o qualsevol que sigui la forma jurídica en la qual pretén actuar com a garant– en la pràctica d’avortaments a Espanya (o a França, que encara està per decidir). Se’ns diu que despenalitzar l’avortament ens portaria a un procés constituent perquè sens dubte l’Església renunciaria al Coprincipat, però... Acompanyar les dones com a Estat a avortar fora del país no suposaria cap problema per a l’Església? Insisteixo, hipocresia total.