Cal que la gent compti

En un país com Andorra, on la majoria de les persones i famílies que hi treballen són de fora, cal que les persones comptin, cal que la conciliació laboral i familiar sigui una realitat més que una utopia, i és per això que no entenem com algú que ha negat la possibilitat als treballadors de poder gaudir de dos dies festius setmanals pot defensar l’eslògan de campanya que les persones compten. Les persones compten quan els han reduït l’acomiadament, mantenint l’acomiadament lliure; les persones compten quan als treballadors públics se’ls ha imposat una Llei de Funció Pública sense ni diàleg, ni consens, i algun dirigent sindical ha estat coaccionat i amenaçat sense cap impunitat. Les persones comptem quan ens trobem a les portes d’un acord d’associació amb la UE del qual desconeixem les principals bases, obligacions, i en què les lleis que s’han aprovat són contràries a les directives europees. La gent compta quan el Govern l’abandona a la seva sort davant d’una brutal especulació immobiliària que fa que les famílies d’Andorra hagin de fer front a pujades del lloguer de 300 o 400 euros; sí que compta la gent, sí, però per arribar a final de mes. La gent compta quan se li ha denegat la possibilitat d’augmentar el salari i les pensions; quan se li ha denegat la tretzena paga, que podia haver donat un petit respir a la seva tan precària economia. La gent compta quan se li diu que el preu mitjà de l’habitatge a Andorra se situa en 500 euros i un es queda tan ample; quan es diu a la població andorrana que després d’efectuar un estudi seriós del cost de la vida el resultat és que amb 1.200 euros es viu de conya, tot i que segons les immobiliàries el preu mitjà del lloguer és de 950 euros. Sí, amb 1.200 euros estaquem els gossos amb llonganisses. Sí, Sr. Espot, per totes aquestes coses cal que la gent compti i per aquest motiu vostè no cal que compti amb nos­altres, amb els que volem un país per viure i no només per treballar.