Lluíííís!

M’encanten les selfies. En faig ara que la tecnologia ho fa fàcil i en feia quan s’havia d’encalçar un negatiu en el xassís d’un artefacte que captava moments. Aleshores, mai no tenia clar haver-ho fet bé i, per no malbaratar una instantània, girava la càmera i disparava. Part de l’emoció de recollir el revelat era esbrinar si, entre excursions i celebracions, m’hi descobria. Algunes vegades no apareixia, d’altres ho feia mutilada, i en el millor dels casos el resultat era d’una precisió esfereïdora. El fet és que tinc un munt d’autoimatges analògiques d’un passat en què l’anglicisme selfie encara no havia colgat els substantius autofoto o autoretrat.

El 1838, Daguerre fotografiava per primera vegada dues persones. L’anècdota de la foto, un pla general del Boulevard du Temple de París, és que els protagonistes, a petició del fotògraf i a diferència dels vianants, es van estar quiets els 10 minuts necessaris per quedar impresos en la imatge. Daguerre manipulava la realitat perquè volia mostrar que aquell carrer era ple de vida. Així, la fotografia, que havia de permetre captar la realitat de forma objectiva, ja naixia sent-ne una interpre­tació.

La peculiaritat de selfies i derivats –helfies, autofotos dels cabells; belfies, del cul; bookshelfies, amb llibres; o groufies, amb gent– és que, com en els autoretrats pictòrics, emissor i protagonista coincideixen. Actualitzem el lèxic, però no fem res diferent de Van Gogh mostrant l’orella embenada o Velázquez escolant-se entre reis i infantes. Potser seria interessant pensar què farien els protagonistes si ens mostressin el seu punt de vista. Mai sabrem si a Altamira s’haurien fet una selfie amb la presa, si la Marianne de la Llibertat guiant el poble faria morrets i miraria a càmera exhibint pit ni quin membre del matrimoni Arnolfini hauria pres la decisió de fer la foto. El que tenim clar és que amb els clarobscurs de Caravaggio poca cosa veuríem.