Promeses electorals

Diumenge passat, a les dotze del migdia, es va donar el tret de sortida a la campanya electoral, amb la tradicional penjada de cartells arreu del país. I des d’aquell dia, sigui mitjançant els mitjans de comunicació nacionals, sigui llegint tota la paperassa que va arribant a la meva bústia –caldria fer una reflexió profunda sobre el malbaratament de paper generat durant aquest període, i promoure solucions més ecològiques, com ara rebre els programes per correu electrònic–, he estat assetjat de promeses diverses per part dels diferents partits polítics que es presenten. La dignitat de les pensions de jubilació i del salari mínim, l’avortament i el Coprincipat, l’accés a l’habitatge, l’encaix amb Europa, les infraestructures, l’educació, la sanitat, la cultura, els esports, l’economia o el comerç són alguns dels temes sobre els quals els nostres candidats han basat els seus programes, amb l’òptica d’atraure el votant i així doncs guanyar les eleccions. I costa fer la tria entre tantes promeses, ja que si algunes poden semblar coherents i fàcils de posar en pràctica d’altres, al contrari, són simples declaracions d’intencions que no veuran mai la llum, tenint en compte el fet que no existeix cap obligació (si no és el compromís moral que el partit assumeix amb relació als seus votants) de desenvolupar-les una vegada al poder. Crec que seria interessant, per no dir imprescindible, establir normativament que els partits que accedeixen a la governabilitat hagin de desenvolupar durant el seu mandat cert percentatge de les promeses que van fer als seus electors i, en cas que no ho facin, establir unes sancions concretes (multes, impossibilitat de presentar-se a les properes eleccions, etcètera). Ja que en política no tot s’hi val, i fer promeses que posteriorment no es compleixen o, dit d’una altra manera, vendre fum, hauria de tenir la consideració d’engany (per no dir frau) vers els electors.