El temps perdut

Marcel Proust va escriure A la recerca del temps perdut, una de les grans obres de la literatura universal. És una extensa novel·la en la qual l’autor narra els seus records i exposa les seves idees sobre conceptes tan universals i eterns com la memòria, la imaginació i l’amor, alternant descripcions de la societat francesa de l’època de principis del segle passat amb referències al desenvolupament psicològic dels personatges, plantejant la seva preocupació filosòfica pel pas del temps i el seu inexorable efecte destructor sobre les persones i les coses, davant del qual sent un impacient anhel per reviure el temps perdut i recuperar els moments feliços del passat a través del record.

Opino que el temps és el recurs més valuós que tenim, perquè corre i es gasta i la seva pèrdua amb freqüència procedeix de viure amb preocupació o amb por, o de fer coses que no tenen sentit o no són productives. O be de viure atrapat en el passat o en la preocupació pel futur. I és que la vida és un breu i intens viatge, ple de possibilitats i moments inesperats, i per gaudir-ne hem d’adoptar una oberta actitud, ubicar-nos en el present, prendre consciència del moment i buscar l’objectiu de fer les coses que de veritat ens agradin.

I cada dia podríem preguntar-nos pel que vam fer i si certament hem buscat el màxim profit i viscut amb intensitat cada instant, prenent consciència de la realitat, no preocupar-nos pel temps perdut, sinó per, a partir d’ara, no perdre el temps i aprofitar el que tenim a les nostres mans.

I el temps, ineludiblement va associat a la nostra relació amb altres persones. Som per naturalesa éssers sociables, va en el nostre ADN, no estem dissenyats per consumir el temps en soledat. I dit això, us porto a una reflexió: Amb algunes persones es perd el temps, amb altres es perd la noció del temps, i amb altres recuperem el temps perdut.