Nota: no parlo d'eleccions

Quan obria el programa de text per començar a escriure la columna rumiava al voltant d’un dubte existencial: Àlex, l’aprofitaràs per parlar de la campanya, o no? Potser caldria parlar-ne, per fer una mica de catarsi, després d’una setmana aclaparadora (i en queda una altra). Però he decidit que no, coincidint amb l’entorn pròxim. Que potser qui tingui la bondat de llegir aquestes línies agrairà un parell de minutets d’oasi fora de l’allau campanyil. I m’he adonat que aquest és el Set claus número 52, i com que publico cada dues setmanes, doncs vol dir que fa dos anys que trec el cap a la 5 del Diari els diumenges. Efemèride de pa sucat amb oli, cert, però sent una data rodona, he volgut buscar el primer tema per veure si hi ha hagut evolució o no. I era el de les incompatibilitats dels càrrecs polítics respecte a la vida civil, durant i després de l’exercici públic. Un aspecte, considero, que encara mereix reflexió a casa nostra. Però tenim, i tindrem, mala peça al teler per un fet tan evident com la nostra dimensió com a comunitat. Vull fugir de les promeses electorals que parlen de la situació de forma directa o tangencial per afrontar una realitat tan tossuda com evident. Hi ha situacions que fan mal d’ulls de veure i són absolutament legals, i d’altres, que semblen lícites, poden amagar un fangar gens presentable. Som petits i ho seguirem sent, i això ens condiciona a l’hora d’encarar debats que en altres països són més simples de regular només pel fet de la grandària. Però cal fer-ho, òbviament. La clau de volta continua sent fins on volem o podem tibar la corda, dèiem llavors i diem ara, en això de les incompatibilitats. Perquè és evident que necessitem una regulació del tema, però també ho és que, allò de la teoria de Karinthy que recordàvem sobre el fet que tots estem connectats, com a màxim, en sis passes, en els petits països com nosaltres continua, i continuarà sent, massa exagerat.