L'Estat i la felicitat

El passat 20 de març, com cada any des del 2013, es va celebrar el Dia Internacional de la Felicitat, una data que ha passat més aviat inadvertida, tot i que va ser la mateixa Assemblea General de l’ONU la que va proclamar tal dia, el juny del 2012, en una resolució en la qual s’insta tant els governs dels estats membres com a la societat civil, les ONG i els particulars, a celebrar aquest dia i a dur a terme activitats educatives i de conscienciació.

De l’escàs èxit de la convocatòria, se’n pot desprendre que l’assumpte de la felicitat resulta irrellevant per a la ciutadania, si no fos perquè vivim en una societat obsessionada amb un model únic de felicitat, al meu judici erroni: l’acumulació de riquesa i poder. Ser feliç s’ha tornat un mandat més vinculant que un imperatiu kantià, però fonamentat sobre unes bases inadequades i poc solides per una part important dels éssers humans.

Sens dubte és necessari un cert grau de benestar per poder ser feliç, com resulta imprescindible gaudir de llibertat per poder escollir com viure. Però tot això, per més que resulti necessari per a la felicitat, és així mateix insuficient. A l’Estat li correspon garantir aquestes condicions de benestar i llibertat, ni més ni menys. Es tracta de posar les bases perquè l’individu pugui exercir el dret fonamental a buscar la seva pròpia felicitat. A partir d’aquí, correspon únicament a les persones decidir en què ha de consistir la seva felicitat. Per això, seria convenient llegir el que els erudits han dit al respecte al llarg de la història. Una bona mostra ens l’ofereix el llibre de Theodore Zeldin, Els plaers amagats de la vida, en el qual el mestre proposa com, partint del passat, podem construir el nostre futur amb garanties d’èxit. T’animo que el llegeixis. Jo he estat feliç fent-ho en la meva setmana particular de celebració del Dia Internacional de la Felicitat.