Cultura de pacte

Després de les eleccions generals la paraula pacte és la més usada per tots els actors. Estem acostumats a les majories absolutes salvant algunes excepcions, però el ciutadà amb la seva decisió salomònica, ha retornat el debat on correspon, al Consell General. No es volia sentir parlar de majories absolutes durant la campanya i moltes esperances eren dipositades en aquest sentit. Si no volem bloqueig, si volem sentit d’Estat, si volem avançar i créixer, caldrà fer esforços en uns equilibris que eren inimaginables en plena duresa de la campanya. En el camí de la vida, cremant etapes, en tots els intercanvis, no cessem mai de negociar i d’establir pactes que ens permeten estructurar-nos i compartir. Requereix un bon argumentari, unes bones arts, sentit de l’estratègia, grans dosis d’intel·ligència emocional i molta generositat. La paraula pacte té una connotació amable i fins i tot desitjable, tot i que un elegit que representi un col·lectiu de votants que l’han escollit democràticament, a partir d’un programa concret, no pot trair en un procés negociador les accions i promeses que consten en el programa original. Aquest aspecte que sembla d’una coherència bàsica, a la pràctica pot esdevenir un escull en la mecànica negociadora. És, per això, que existeixen tres línies tipus de pactes en funció de la profunditat d’aquest: Pacte de govern, pacte de legislatura i pacte circumstancial. Si l’objectiu és assolir un pacte de govern o be un pacte de legislatura, la simbiosi entre les tesis dels partits ha de ser considerable. En la recerca d’un pacte cal identificar i valorar els elements dels programes que serien denominador comú. Quan els negociadors, després d’esgotar les converses i reunions, estiguin a punt de beneir un pacte, resta per fer la tasca més àrdua: Explicar i fer pedagogia prop dels fidels votants del perquè del pacte amb un reconegut adversari. És la cultura de pacte.