Les set claus
El vot pregat o pregar pel vot
Quatre mil residents espanyols al Principat i electors potencials per als comicis que el proper diumenge han de decidir la composició del Congrés i el Senat s’han aventurat a iniciar aquest tràmit tan poc agraït que és el de demanar poder votar. El que encertadament es diu vot pregat perquè el procés està dissenyat perquè els afectats tinguin la sensació que realment preguen per poder exercir el dret a participar en les eleccions del lloc d’origen. Aquest any, a més, amb l’afegit que ha suposat que la convulsa situació política del veí del sud hagi derivat en dues convocatòries electorals pràcticament seguides: primer les generals (i autonòmiques a la Comunitat Valenciana) i un mes després europees i una altra tongada d’autonòmiques, a més de municipals. Afegit perquè s’ha de pregar dues vegades. Poder votar a les generals i després poder fer-ho als comicis del maig. Malgrat l’escassa distància temporal entre uns i altres no ha estat possible que el tràmit pugui ser un per a totes dues convocatòries. Des d’aquí la meva admiració per als que s’animin a repetir. A hores d'ara sembla increïble que no s’hagi trobat un sistema més àgil, malgrat que aquest cop s’ha d’agrair que s’hagi pogut fer la sol·licitud a través d’Internet (abans l’interessat ha d’haver rebut la documentació pertinent al domicili). Però la rigidesa dels terminis, haver de dependre del sistema de repartiment de correu, saber que difícilment t’estalviaràs una visita a l’oficina postal perquè el carter que et porti les paperetes rarament et troba a casa, i ser conscient que encara et queda l’últim pas, enviar al vot al destí final té els ingredients per convertir-se en abstenció per desànim. La intenció de buscar un model més eficient està entre les promeses electorals d’alguns. I si no el que vulgui tornar a sentir-se un ciutadà que compta pot esperar a tenir drets polítics a Andorra. Diu el tango “que veinte años no es nada”.