Sexe i felicitat

Tinc la sensació que a poc a poc el sexe va deixant de ser aquell punt d’unió, de convergència, d’enllaç, de complicitat de dos que lluiten per un projecte de vida i que es baten diàriament amb les adversitats que ofereix la realitat. Sí, el sexe va deixant de ser bonic, de ser altruista, va deixant de ser sublim i es va fent mundà, frívol i comercial.

En el nom d’un plaer que es diu intens i saborós, s’acaba vivint una realitat sexual pasca i insípida, plena d’actes amb petons grollers, amb carícies que no passen de ser simples tocaments, i amb la ment i els cossos únicament encaminats a l’obtenció del plaer físic.

Avui, davant el fet creixent de tantes separacions, crec que poques parelles lluiten per tirar endavant un projecte emocional consistent i durador en què el sexe ha de ser important, molt important, però no exclusiu. Davant les primeres desavinences, se separen, i "si t‘he vist ja no me’n recordo”.

Pitjor encara, parelles que porten anys junts, i l’home conclou que millor és deixar-ho estar, ja que el cos de la seva companya ja no és el que era i ja no pot gaudir d’aquella cintura i d’aquella figura que el treia de polleguera.

I tot i que Cupido té el costum de fletxar les més dissemblants personalitats, la veritat és que sol ser el gran absent d’aquests nous vincles. Vincles que semblen més aviat transaccions, llaços que més que emocionals són circumstancials, on una part aporta béns i l’altra atestats corporals, com una simple equació. Tractes que només duren el temps que ell o ella triguen a avorrir-se.

Aquesta incapacitat de construir un projecte emocional a llarg termini ens està convertint en una societat mancada de principis sòlids de vida, encara que sovint es vulgui fer creure una altra cosa. I els pobles i les ciutats s’estan omplint de persones egoistes i solitàries. Perquè amb sexe, però sense una gran càrrega de vida emocional, compromís i projecte en comú no hi pot haver realització personal i felicitat.